Suposo que es inevitable per a tot aquell que en menys una setmana te la sort de escoltar i aprendre de dos savis com, Jorge Wagensberg i Salvador Cardús, tenir dificultat per intentar escriure o explicar que se’n pot treure de tot plegat, de profit i per a millorar o si mes no intentar-ho, en qualsevol àmbit, i per descomptat mes encara en l' àmbit de la Educació.

El primer d’ells m’ha provocat aquesta sensació de necessitat d’analitzar, de pensar, de simplificar-ho tot per culpa dels seus llibres d’aforismes.

El segon, com a sociòleg, i tal i com va explicar al iniciSuposo que es inevitable per a tot aquell que en menys una setmana te la sort de escoltar i aprendre de dos savis com, Jorge Wradenberg i Salvador Cardús, tenir dificultat per intentar escriure o explicar que se’n pot treure de tot plegat, de profit i per a millorar o si mes no intentar-ho, en qualsevol àmbit, i per descomptat mes encara en l’àmbit de la Educació.

El primer d’ells m’ha provocat aquesta sensació de necessitat d’analitzar, de pensar, de simplificar-ho tot per culpa dels seus llibres d’aforismes.

El segon, com a sociòleg, i tal i com va explicar al iniciar la seva xerrada, i posant a tots els assistents, que no eren pocs, en l’avís que es necessari que per analitzar correctament les coses, tinguem en compte els marcs, o frames, que enquadren o encasellen els problemes.

En aquest punt es on en Salvador Cardús m’ha provocat el primer dubte, al mateix temps que ha començat a guanyar-se la meva admiració. Encara no tinc del tot clara la idea de que el fet de ser conscient o conèixer el marc de les coses et doni “poder” o com ve ha dit ell, utilitzant el terme en angles, i que no sabem traduir massa correctament “empowerment” o empuderament. Poder es per la falta d’aprofundiment que la xerrada ha tingut, però tal i com vaig deduir de la xerrada de Jorge Wradensberg al #trinxat, soc mes del parer que no n’hi ha prou en quedar-se en el marc de cada cosa, es bo i constructiu a mes a mes de conèixer el marc correcte de cada fet o problema els marcs que l’envolten o els marcs que es veuen afectats o hi intervenen.

Amb això, després de forçar-nos a reflexionar sobre la dificultat i la d’errors que provoca analitzar o intentar buscar solucions a qualsevol problema quant es fa des de dins del marc, sense ser-ne conscients o essent inconscients del marc que analitzem en S.Cardús a fet referència a la sentencia: “Si un problema no te solució, es que l’enunciat del mateix no esta ben plantejat” que jo sempre havia entès d’una manera mes simple i efectivista “Si un problema no te solució, no es un problema” i que te molt a veure amb un dels aforismes que J.Wagensberg ens va comentar al #trinxat: “Tota bona resposta, te dret a canviar de pregunta”. Com veureu entre problemes, marcs, enunciats, preguntes i les meves interpretacions, a hores d’ara... quatre hores després de la xerrada, no se si la Educació d’avui en dia te solució, problemes, esta ben fotuda o tant be, que mes valdria no tacar-ne res.

Estic molt d’acord amb que no es pot pretendre treure solucions i prendre desicions des de la preocupació o la frustració, ens cal perspectiva per trobar solucions, per determinar que hem de fer al marge de la preocupació provocada pel problema.

Es totalment cert que tal i com en S.Cardús ha dit mai en la historia hem estat tant be, em disposat de tants mitjans i tant bons com avui en dia, i com es que es ara que tenim aquest nivell de desconfiança amb la Educació? Com es que es ara que reclamem mesures que augmentin els nivells educatius dels nostres fills? Com es que no valorem la gran tasca duta a terme per els mestres del nostre pais? Tenint en conte els marcs que han afectat aquest ambit, en els darrers 10 o 15 anys.

Clar que, per molt cert que sigui, em conformo en justificar que com que fa cent anys, la incertesa de sobreviure, la no necessitat de una formació per al gros de la societat, i els nivells de educació van originar les societats d’avui en dia, i que efectivament els nivells de educacio i mitjans actuals son molt superiors, pel que poden tirar enrera, o ser corregits a la baixa per mitja de les retallades (que tan sols son, i es justifiquen, amb raons economiques).

De fet aixo em porta a un dels aforismes que J.Wagensberg va treure d’urant la seva xerrada: “Tot allò que es falç, i s’ha demostrat que ho es, es certament falç; Tot el que es cert, ho es tant sols amb “V petita” de veritat”. Vull dir que molt probablement el que la Sociologia, la Antropologia, la Historia, i la Ciencia dirant del efecte dels canvis constants en el Sistema Educatiu diran en un futur esta per veure, analitzar i tenir en compte el marc que ho englobarà, i que avui per avui encara es molt complicat d’imaginar-se.

El següent punt que en S.Cardús va tocar en la seva xerrada va intentar donar-nos una visió menys catastrofista i critico-negativa de la situacio en la que esta el sistema educatiu, i del seu futur (la situació en que esta en el fons la societat actual), i com per mitja del sistema educatiu podem intentar millorar la futura, o si mes no evitar que es continuïn cometent els mateixos errors, que ara, un cop passat i mirant cap al passat, podem reconèixer que nosaltres mateixos hem comes. En el passat aquella incertesa que omplia la vida de tothom, va dur a aprovisionar i assegurar ambits de la vida, que en els darrers anys la societat a abandonat a mans d’un estat amb suposades posicions paternalistes que, tal i com em vist ara, havia abandonat provocat unicament per la bonança economica i la facilitat de tenir una feina molt ben pagada al marge dels estudis de cadascu. En aquest punt tant S.Cardús com J.Wagensberg tenen una opinio coincident, i jo diria que coincident amb qualsevol persona que apliqui prou sentit comú i llogica.

Des d’aquesta posicio es des d’on s’ha fet famosa aquesta mania de comparar el nostre sistema i resultats educatius amb el de Dinamarca.

Esta clar i es evident que els resultats d’una aula, mestre i entorn danes, amb alumnes catalans portat a Catalunya no serien resultats danesos, si no catalans; igual que el nostre sistema i mestres portats a Dinamarca amb alumnes danesos, no serien catalans sino danesos.ar la seva xerrada, i posant a tots els assistents, que no eren pocs, en l’avís que es necessari que per analitzar correctament les coses, tinguem en compte els marcs, o frames, que enquadren o encasellen els problemes.

En aquest punt es on en Salvador Cardús m’ha provocat el primer dubte, al mateix temps que ha començat a guanyar-se la meva admiració. Encara no tinc del tot clara la idea de que el fet de ser conscient o conèixer el marc de les coses et doni “poder” o com ve ha dit ell, utilitzant el terme en angles, i que no sabem traduir massa correctament “empowerment” o empuderament. Poder es per la falta d’aprofundiment que la xerrada ha tingut, però tal i com vaig deduir de la xerrada de Jorge Wagensberg al #trinxat, soc mes del parer que no n’hi ha prou en quedar-se en el marc de cada cosa, es bo i constructiu a mes a mes de conèixer el marc correcte de cada fet o problema els marcs que l’envolten o els marcs que es veuen afectats o hi intervenen.

Amb això, després de forçar-nos a reflexionar sobre la dificultat i la d’errors que provoca analitzar o intentar buscar solucions a qualsevol problema quant es fa des de dins del marc, sense ser-ne conscients o essent inconscients del marc que analitzem en S.Cardús a fet referència a la sentencia: “Si un problema no te solució, es que l’enunciat del mateix no esta ben plantejat” que jo sempre havia entès d’una manera mes simple i efectivista “Si un problema no te solució, no es un problema” i que te molt a veure amb un dels aforismes que J.Wagensberg ens va comentar: “Tota bona resposta, te dret a canviar de pregunta”. Com veureu entre problemes, marcs, enunciats, preguntes i les meves interpretacions, a hores d’ara... mesos despres de les xerrades, no se si la Educació d’avui en dia te solució, problemes, esta ben fotuda o tant be, que mes valdria no tacar-ne res.

Estic molt d'acord amb que no es pot pretendre treure solucions i prendre decisions des de la preocupació o la frustració, ens cal perspectiva per trobar solucions, per determinar que hem de fer al marge de la preocupació provocada pel problema.

Es totalment cert que tal i com en S.Cardús ha dit mai en la historia hem estat tant be, em disposat de tants mitjans i tant bons com avui en dia, i com es que es ara que tenim aquest nivell de desconfiança amb la Educació? Com es que es ara que reclamem mesures que augmentin els nivells educatius dels nostres fills? Com es que no valorem la gran tasca duta a terme per els mestres del nostre pais? Tenint en conte els marcs que han afectat aquest àmbit, en els darrers 10 o 15 anys.

Clar que, per molt cert que sigui, em conformo en justificar que com que fa cent anys, la incertesa de sobreviure, la no necessitat de una formació per al gros de la societat, i els nivells de educació van originar les societats d’avui en dia, i que efectivament els nivells de educació i mitjans actuals son molt superiors, pel que poden tirar enrera, o ser corregits a la baixa per mitja de les retallades (que tan sols son, i es justifiquen, amb raons econòmiques).

De fet aixo em porta a un dels aforismes que J.Wagensberg va treure d’urant la seva xerrada: “Tot allò que es falç, i s’ha demostrat que ho es, es certament falç; Tot el que es cert, ho es tant sols amb “V petita” de veritat”. Vull dir que molt probablement el que la Sociologia, la Antropologia, la Historia, i la Ciencia dirant del efecte dels canvis constants en el Sistema Educatiu diran en un futur esta per veure, analitzar i tenir en compte el marc que ho englobarà, i que avui per avui encara es molt complicat d’imaginar-se.

El següent punt que en S.Cardús va tocar en la seva xerrada va intentar donar-nos una visió menys catastrofista i critico-negativa situació en la que esta el sistema educatiu, i del seu futur (la situació en que esta en el fons la societat actual), i com per mitja del sistema educatiu podem intentar millorar la futura, o si mes no evitar que es continuïn cometent els mateixos errors, que ara, un cop passat i mirant cap al passat, podem reconèixer que nosaltres mateixos hem comes. En el passat aquella incertesa que omplia la vida de tothom, va dur a aprovisionar i assegurar àmbits de la vida, que en els darrers anys la societat a abandonat a mans d’un estat amb suposades posicions paternalistes que, tal i com em vist ara, havia abandonat provocat únicament per la bonança econòmica i la facilitat de tenir una feina molt ben pagada al marge dels estudis de cadascú. En aquest punt tant S.Cardús com J.Wagensberg tenen una opinió coincident, i jo diria que coincident amb qualsevol persona que apliqui prou sentit comú i lògica.

Des d’aquesta posició es des d’on s’ha fet famosa aquesta mania de comparar el nostre sistema i resultats educatius amb el d'altres i especialment el de Dinamarca.

Esta clar i es evident que els resultats d'una aula, mestre i entorn danès, amb alumnes catalans portat a Catalunya no serien resultats danesos, si no catalans; igual que el nostre sistema i mestres portats a Dinamarca amb alumnes danesos, no tindrien resultats catalans sino danesos.