@marcarza publica aquest article Esport escolar, medalles i mediocritat I no puc menys que dir-hi la meva ;-)

Deixo passar la teva opinió personal del que sòn el temples que n’han fet la progressia i l’esquerreta autòctona, per que ens coneixem, i perquè entenc el rerefons. És molt difícil fer-se una imatge real del que succeeix a tota l’escola catalana venint d'on tu i jo venim, i sense haver-te endinsat fins on cal en certs àmbits per poder conèixer en profunditat com estan funcionant. Ridícul intentar generalitzar i fer-ne una homogeneïtzació.

L’excel·lència i l'elitisme, miop o no, i parlant de l'àmbit educatiu, ja que entenc que la teva opinió sobre l’esport queda vinculada als caràcters i aportacions que pot fer en educació, l’excel·lència i l’elitisme sòn antagònics en si si es tracta d’educar, l’excel·lència que podem compartir, assumir, i assolir en grup de forma participativa i col·laborativa és totalment antagònica a la creació d’elits. Tots podem assolir diferents nivells d’excel·lència, ja que el punt de partida, els marcs i els nivells de millora poden ser diferents, i l’anàlisi que en fem ho ha de tenir en compte. L’elitisme ens si, parteix de generar diferències i es fonamenta en la competició i la confrontació, i no pot ser analitzat, tan sols reconegut.

Fora de no voler reconèixer els que més esforços facin, ni de voler premiar capacitats ni actituds; Es fa evident en la pràctica de l'esport que es general avui en dia està vinculat en excés a la competició vers els altres, i sense oblidar que no parlem de persones adultes, ni completament formades social i culturalment, m’agradaria saber com proposes o pretens que aprenguin que “Mai no es competeix contra els altres sinó contra un mateix"?

Si un pare o mare assisteix a una jornada d’esport escolar és probable que quedi sorprès de la similitud que hi veurà en com s’hi actua des de qualsevol dels actors, i el que succeeix en un estadi de futbol, tot el que hi passa, s’hi pot veure. Dius que la competició sense reconeixement és un joc sense gràcia, que és com si diguessis que la competició amb un mateix no té gràcia, i això és ben cert, però tan sols en alguns esports, oi? A que no jugaràs mai contra tu mateix a les bitlles o la petanca?

Premiant tothom és, com ho entenc jo, la manera de rebaixar el valor del triomf per uns i la frustració del derrotat, probablement no hi trobarem el mateix valor, però t’asseguro que en l’àmbit de l’esport infantil, tant l’un com l’altre tenen efectes tant en els practicants com en els espectadors; I es el que més cops cal. T’asseguro que la imatge d’un pare insultant l’àrbitre o els jugadors de l'equip contrari no ho provoca l’ús educatiu que en fem avui en dia de l’esport, oi?

El millor estímul no serà mai una medalla d’or, no ho serà si no és que el que es busca és l’acumulació d’èxits, guanys, i representacions que ens diferenciïn dels qui no els tenen. Una cursa sense guanyador no és poca cosa més que una passejada. Una cursa guanyada difícilment és l’èxit d’un de sol, i molt més si parlem de nens i nenes. Hi ha entrenadors, hi ha pares i mares, hi ha companys.

Puc estar d’acord en que poder estem vivint una època on la pedagogia és de cotofluix. Però no em sembla impossible que els nens puguin aprendre a perdre amb noblesa mitjançant l’esport ja que no és cert que mai no perden.

Entenc que el món des d’allà on el mires i que les teves creences personals et fan difícil creure: que el fet realment important no és que l’aprenentatge succeeixi, sinó deixar que passi.

Sí sí... aquell tabú, del no adoctrinar.