Sempre recordaré com em va impactar, per la seva senzillesa i amb la rotunditat que es deia, que els pares no acompanyem ni participem prou en el procés educatiu o d’aprenentatge dels nostres fills.

Primer ens sembla que son molt petits i que poc mes que jugar i divertir-se amb els companys es el que realment fan (prou important per altre banda), desprès mentre passen per la primària van acumulant coneixement a una velocitat de la que no en som conscients, i en el que poder voldríem deixar-hi el nostre rastre, i finalment quant el nostre fill o filla es una bomba de rellotgeria hormonal edificada masses vegades sobre la autoconstrucció que es el seu propi jo; A secundària, la majoria es veuen superats pels propis fills, i els coneixements que hauríem de ajudar a assolir... resultat = problemes