Ens cal quelcom més que una reforma del sistema educatiu, alguna cosa mes que nous decrets, lleis o models a seguir en educació , pensar que l’educació actual en te prou en evolucionar cap a l'educació 2.0 es quedar-se curt, cal repensar el model de base i des del origen, l’actual, no el del passat segle XVIII. I aquest cop hauríem de procurar deixar blindat que el focus ha de ser l’alumne, el futur alumne i l’alumne amb qui l’alumne s’haurà de relacionar i conviure, i si pot ser, aportar-los a tots ells allò que més profit i facilitats futures els pugui fer falta. Fer-ho tenint clar que el que hem d’aconseguir es un model d’èxit futur per un entorn inexistent actualment, i que les probabilitats de que sigui més VUCA (volàtil, incert, complex, ambigu) que l’actual son molt altes.
No sabem quines seran les professions d’aquí a 10/20 anys. I contradictòriament ens dediquem a reformar la formació amb la vista a solucionar els desajustos de la del passat que no la que podem imaginar que farà falta en el futur, i de la que dependrà el benestar i la correcta evolució de la societat futura.
S’ha acabat la especialització. Cada cop es mes evident i més requerida el coneixement de les capacitats i aptituds de les persones enlloc dels títols, i la professionalitat extrema.
Combinar coneixements interdisciplinaris serà la clau. Mescla de competències, dobles titulacions? triples?. Estem apunt de veure l'aparició llocs de treball híbrids.
Com s’han d’adquirir aquests coneixements? I com s’ha de preparar als qui els han d’ensenyar o fer aprendre? el sistema actual no ho permet, és massa generalista a la primària, divaga a la secundària i e demostra massa especialitzat a la universitat. Cal flexibilitzar l’educació superior, creant estudis més transversals. Educació més personalitzada. Recuperar i incorporar disciplines i àmbits d’aprenentatge que han estat eliminats o que continuen sent minoritaris.
Tenir en compte el que anomenàvem i anomenem web 2.0, que resumidament seria la suma i interacció de les noves eines digitals i com aquestes han modificat les eines de sempre, amb la incorporació de la cultura i coneixement de cada individu, i la incorporació del fenomen social, de la necessitat de socialització i comunicació creixent. Son suficients? O hem de començar a pensar en una web 3.0, 4.0 IOT - la internet de les coses, la IA intel·ligència artificial, i com tot plegat en un immens mix farà que BigData i noves tecnologies de seguiment i certificació (Blockchain)?
El món d’avui en dia, i encara més el de demà de la web 2.0: es preveu cada cop amb més i millor tecnologia, i veiem aparèixer noves formes de fer, de relacionar-se, comunicar-se, i això genera noves oportunitats i nous requisits i necessitats, caldrà posar el focus en les persones, la informació, les relacions, i el coneixement.
Qualsevol canvi o generació d'una nova forma de relacionar-se implica, assumir nous coneixements i una nova forma d’aprendre’ls. Qui és el visionari? Qui els pot intuir o els pot avançar? per incorporar-los al procés d’aprenentatge, als futurs camins pedagògics? Els mestres o professors, solen passar molta part de la seva vida acompanyats de persones sempre de la mateixa edat, ells poden tenir una idea millor de com es el mon en que vivim. Més val preguntar a una persona relacionada amb el joves com es el mon avui, que no als més grans, el seu mon es encara el d’avui?
Les oportunitats i els mitjans per acompanyar l’aprenentatge cada cop es més abundant de recursos per aprendre: realitat augmentada, xarxes més rapides extenses i amb més capacitats, intel·ligència artificial.
El OpenSource, les dades obertes, el coneixement obert, el treball en xarxa, la web permet contacte entre disciplines, així com genera oportunitats de interacció , interrelació i feedback que requeriran nous coneixedors de noves disciplines i àmbits de ocupació, pensem en la necessitat d’acompanyament psicològic o pedagògic entre els individus i les maquines amb qui s’hauran de relacionar per exemple.
No podem imaginar molts dels nostres actes quotidians sense l’ajuda i el suport de la tecnologia, les noves tecnologies estaran presents a la vida, tant o més que com fins ara.
Com i on haurem de ubicar i combinar les persones (educadors) amb la tecnologia? Podem pensar que l’aprenentatge o l’educació, estarà aïllada de la tecnologia, fins quin punt? fins quan? La Intel·ligència Artificial, serà vetada? desaprofitada? prohibida? o probablement la veurem incorporada entre alumnes i professors, ja sigui com eina o com servei a disponibilitat de ambos actors. Tot plegat, la tecnologia a l’educació: influeix i modificarà les formes de fer: és una oportunitat o una amenaça? no veig que hi hagi d’haver disjuntiva entre llibres i pantalles, entre tutors, ginys i tecnologia, entre coneixement formal i informal; cal ajuntar els tots aquests mons.
Pensem en quins requeriments estem descobrint que te la societat moderna, la que evoluciona, cada cop el “long live learning" es més evident, i més llarg! Aconseguir fer conviure l’aprenentatge formal i reglat, mentre duri, i l’informal, sigui el que sigui que vulguem considerar informal, i que ambdós es donen amb o sense us o interferència de la tecnologia, la xarxa, ha de permetre sistematitzar i capturar el coneixement i l’aprenentatge tant formal com informal, llegir, i experimentar ja no es una exclusiva del mon real o digital, ho es de tots els entorns.
És en la convivència i la interrelació d’aquests nous entorns, ni reals ni virtuals, ni digitals ni físics al 100% on calen noves competències: cercar, filtrar, compartir, relacionar, crear i participar en una comunitat, crear un entorn d’aprenentatge, subscriure’s o seguir les fons de informació i coneixement que millor o més ens complauen o més ens faciliten la vida, les tasques que se’ns encomanen o la simple necessitat d’autoaprenentatge i resolució de dubtes i desconeixements. Cal formar en competències (buscar, filtrar, ordenar, etiquetar, relacionar, i comprendre) i no tant en continguts.
No es el moment de pensar en l’aparició dels nadius digitals , o de si existeix o no una esquerda per el digital, i si que divideix o diferencia els uns dels altres, el cert es que ja es així , el cert es que la Internet i les noves tecnologies estan incorporades a la seva vida, en com conviuen, es relacionen i la manera de fer, i aprendre.
Veiem com estem passant dels texts llargs a paràgrafs petits, i afegim multimèdia, i ens conformem amb la síntesi i visualització, es el que es més compatible amb com viuen, com s’hauran de desenvolupar, escriuen més que mai (potser incorrectament), però es relacionen via teclat, via lectura, i enriqueixen la lletra de maneres diferents, hi incorporen indicacions emocionals, i creen codis nous, en el fons això hauria de modificar els continguts d’allò que pretenem fer-los aprendre, a més aquests continguts els mes nous, els més innovadors o actuals canvien contínuament i han de ser reciclables o reutilitzables.
El mestre o professor ha de ser el guia en l’oceà d’informació per als alumnes, i per ara , per fer aquest canvi, aquest adaptació l’han de fer fent servir les mateixes eines que van fer servir per formar-se ells mateixos?
La funció del mestre com a “content curator", no es nova, sempre ha tingut aquest paper més o menys evidentment, però ara es veurà supera’t per el tsunami de informació que tots patim, qui haurà de seleccionar la informació? s’ha de seleccionar o procurar aquesta capacitat al alumne? això es formar en noves competències, quants mestres del segle passat s’hagueren atrevit a fer que els seus alumnes qüestionessin els coneixements que els transmetien, en el mateix moment de transmetre’l? I ara quants s’atrevirien a no reconèixer aquesta necessitat d’assumir la capacitat de qüestionar? valorar? contrastar? no es bàsica per viure en el nostre món?
La màxima més que mai es real i ha estat comprovada, no s’ha d’ensenyar què pensar, sinó com pensar, no s’ha de transmetre el coneixement, s’ha d’ensenyar a aprendre, i per fer-ho no es realista pensar que l’alumna vindrà sol i per pròpia voluntat a buscar-ho, es el mestre, el professor , el guia , l’instructor el que ha d’anar a buscar l’alumne allà on estigui, i ser capaç de re-programar, i re-codificar el que succeeixi per procurar-ho.
La vida, la VUCA vida, no és lineal, és complexa, orgànica: cal adaptar l’educació a aquesta realitat: no produir currículums lineals i estàndards davant un món en constant candi i re-configuració, ara més que mai el paper fonamental del tutor és no perdre de vista el rumb particular de cada alumne, i fer-ho compatible, complementable a l’objectiu del conjunt, del comú. Posar en valor estar junts en comunitats d’aprenentatge: crear coneixement en comunitat, generar intel·ligència col·lectiva, aprofitant les particularitats de cadascú i com els camins i recorreguts unidireccionals integrar-los en un model en xarxa. Els alumnes i el professor interactuen, el professor facilita, ja no és la font del coneixement, els alumnes prenen activitat en l’aprenentatge, i probablement requerirà més que mai el guiatge i l’assessorament des de fora, de persones, amb recursos tècnics i objectius diferents al tutor i tutoritzat, que vetllin per que l’educació no separi la societat per el seu talent natural, la seves capacitats, i tornar a caure en l’error de creure en la híper-professionalització la híper-especialització, amb i en l’àmbit de les IA, els ginys sempre seran millors que l'humà.
No tinc massa confiança en que els entorns personals d’aprenentatge (PLE) que continuen posant portes a l’oceà d’informació que hi ha a la xarxa, tot i ser cert que menys que un currículum comú per al grup classe, o el cicle sencer, però no deix de limitar, de parametritzar fins on o que s’ha d’aprendre, ni tampoc serveixen per eliminar les tanques que hem posat fins ara?
Hem de trencar l’hegemonia d’un model creat per resoldre les necessitats fabrils i d'estandardització i explorar-ne un, on l’educació s’assimila a un model agrícola, més orgànic, amb constant observació de la evolució personal, emocional i social de l’alumne o aprenent i fer-lo créixer, evolucionar, aprendre per tal que l’educació mobilitzi l’esperit i les ganes d’aprendre i aprofitar que les noves tecnologies permeten personalitzar l’educació superar les limitacions dels recursos humans i els recursos limitats.
La reforma del sistema educatiu ja no serveix, perquè una reforma es una millora, cal una revolució, així dons la reforma sembla ser poc per un sistema que ha de patir una disrupció, no tant sols una adaptació, modificació o evolució per les dificultats que està experimentant, diguem per coherència o per sentit comú.