Tot just després d’un nou intent, per part de moltes persones, i promogut per un ens públic, amb el guiatge i la participació de tècnics i amb dinàmiques pre-establertes, per intentar que des d’un procés participatiu configurar i/o constituir un consell de la cultura de la ciutat, no puc més que aportar les següents reflexions.

Vagi per davant que tinc clar i podria dir que estic totalment segur que la voluntat que ha impulsat a participar, que la energia i els recursos dedicats a que aquesta mena de processos és i esperem ens permet-hi, fer coses, fer-les millor, i sobretot fer-les diferent, i que estic segur què és positiva i per a bé.

  1. Fer coses, perquè tan sols fent-les es pot demostrar que tant des de la participació genuïna, com des de la gestió o govern es pot demostrar que s’hi és, i es fan les coses per quelcom més que justificar-se, o per evitar denúncies de inacció o crítiques per no fer res.
  2. Fer-les millor, perquè és evident que el que s’ha fet i com s’ha fet fins avui en dia, no complau a tothom, no dóna respostes suficients, ni aconsegueix per molts recursos que s’hi dediquen que la societat de la ciutat se senti satisfeta, gestionada o governada en una direcció o objectiu compartit.
  3. I fer-les diferent, perquè tan sols fent-les diferent podem tenir una mínima oportunitat de que el resultat final, l’objectiu final i perseguit, sigui una altre, poder ni millor ni pitjor, però segur que no sigui el mateix que s’ha mostrat incapaç de generar satisfacció o acord suficient entre la majoria.

En l’acte de configuració prèvia a la constitució del consell de la cultura de la ciutat, ha estat un nou exemple de com jo no faria les coses. Tot i haver-hi participat, tot i que he participat de que al final algú pugui dir que s’ha fet diferent, i sobretot que s’ha fet, considero que com a persona i com a part d’un col·lectiu, em toca ser crític, i exposar un cop més que no, que la participació quan parlem de ciutadania, quant pretenem que aquesta sigui una manera de fer, més justa, i quelcom més que un adjectiu per definir com s’arriba als llocs i als fets, no pot donar-se amb els dèficits i les mancances que hi he pogut observar.

No ens podem convéncer ni conformar.
No ens podem convéncer que no ser-hi tots des d'un inici es pot corregir posteriorment.
No ens podem conformar en allò del:
... es que es participa sent-hi...
... en allò de es que s’ha cridat a tothom i no han respost...
... en allò del que es que estem oberts a tot i tots...
... o per justificar o per cercar l’efectivitat i poder avançar en actes o activitats que ho puguin requerir.
Per mi, quan parlem de ciutat, i quan parlem de col·lectiu ciutadà, no hi caben ja aquestes excuses, som els que som, i som tal i com som, i si una part que ha de representar a la resta, com a mínim no representa prou bé la diversitat i la transversalitat d’allò que diu voler representar, no es valida per ser la base de cap dinàmica o experiment que es vulgui fer constar o constatar com a base d’una manera de fer participada.
És més, considero que des de la direcció o gestió, toca en aquests casos estirar el fre d'emergència i aturar el procés. Més encara si qui organitza o promou aquesta mena d’actes es l’administració pública, i és plenament coneixedora de quina configuració té la població que governa, i com de diferent n’és del col·lectiu que ha aconseguit agrupar per representar la resta.

La ciutat té un mapa, té un mapa previ, i té un mapa amb encerts i desencerts, amb forats i zones saturades, amb clars i foscos. Un mapa que més enllà d'incloure els milers d’individus ùnics, els agrupa en els col·lectius que aquests formen, inclou les entitats, i les diferents associacions i agrupacions en la que aquests individus s’acosten els uns als altres, i fins i tot les que serveixen per diferenciar-se i allunyar-se els uns dels altres.

Aquest mapa s’ha d’observar inicialment e intentar que quedi reflexa't en el col·lectiu que es diu voler congregar. Aquests individus en particular, que formen la ciutadania, i dibuixen el mapa, s’hi han de veure, i s’hi han de veure com a tals i com a configurants de les entitats i agrupacions que configuren la ciutat. Si no és així, si tornem a ser els mateixos de sempre, i poc més, si tornem a ser majoritàriament els que ens coneixem, i ens podem enquadrar en l’estereotip que poc o molt tots podem compartir, no es ni just ni lícit continuar endavant. Molt menys encara quan pretenem ser un consell de cultura, que reconeix el valor de la participació de totes les cultures, de tots els àmbits que hi participen i que no es pretén configurar un col·lectiu parcial entre el que repartir recursos o teixir relats i discursos.

Vull pensar que ningú dels qui hi érem, hi eren per procurar res per a si mateixos, i que no hem participat d'una des-responsabilitat per part de qui governa o gestiona de procurar una excusa futura per la crítica que segur que rebrà; però es fa complicat de mantenir aquesta creença quan la crítica i la denúncia, per molt que es faci i s'evidencien no generen ni acció correctiva ni cap mena de proposta per intentar millorar el procés.

Tenir en compte el mapa, incloure entitats i col·lectius, incorporar-hi individus particulars, no eximeix d’una diagnosis prèvia, d'un pre-disseny i establir uns mínims a acomplir per a poder iniciar res que es vulgui fer públic, més quan volem poder presumir de fer coses, de fer-les millor, i fer-ne de diferents, requereix per mi, fins i tot el compromís i responsabilitat d’aturar-se i refer allò que es pretenia fer, i que no s'aconseguit d'assolir els mínims indispensables per poder-se considerar, participat, transversal i prou divers.