La principal tasca dels periodistes polítics és exercir de contrapunt als poders mitjançant la força de la investigació, la constatació i la contrastació.

Quan el percentatge de població de tots aquells que participen en diferent mesura en algun espai on es tenen responsabilitats en allò que en el seu conjunt anomenem política, es tant important com ho és en la nostra societat; el periodisme polític ha de facilitar les dades i ajudar a que es puguin denunciar els excessos, abusos, i els incompliments per part dels representants escollits en les votacions, així com dels càrrecs i dirigents que aquests mateix nomenen. No caldria dir que la constància i el seguiment dels compromisos i propostes electorals, i molt més dels compromisos adquirits, ja sigui en campanya o més encara en plenaris polítics, i indirectament les mentides i els tripijocs o enganys als governats per part dels governants, son taques que, agradi o no, amb encert o no, s’atribueixen al quart poder.

Com i per quins mitjans fer-ho, és el que esperem que la carrera i la perspicàcia i les aptituds personals de cadascun dels periodistes, els en faci capaços.

No si val tant sols a reclamar auditories, mecanismes de control i transparència, és evident que les estructures polítiques del nostre estat, de l'estat veí i de la mare Europa no fan més que inundar de dades i requeriments el dia a dia, no tan sols de l'acció i actuació política, sinó fins i tot de tota activitat social, cultural o empresarial que es vol fer en la nostra societat.

La ingent quantitat de dades que es generen a diari, la falta de tècniques i tècnics en la exposició coherent, intel·ligent i comprensible d’aquestes dades, i una evident falta de voluntat de prioritzar "el fer" de les coses per davant de la reglamentació i regulació que haurien d’estar al servei de les persones i les accions que aquestes requereixen o reclamen, no fan més que augmentar i requerir que la feina del anomenat quart poder sigui cada cop millor i més deslligada de la servitud o la dependència de tot allò públic, especialment ajudes, subvencions i financiació.

Podria sembla que simplement amb el fet de publicar les dades de manera ordenada, transparent i objectiva ressolés aquesta problemàtica, i que per tant fos tan sols cosa de periodistes, gabinets de premsa o comissions de informació, però res més lluny de la realitat. D'allò que sabem i coneixem com a base de la comunicació, allò de que calen uns mínims indispensables per a que es dugui a terme, emissor, canal, missatge i receptor, masses cops queda com una fórmula amb més incògnites que no pas possibilitats de resolució.

Sigui pel que sigui una de les moltes formes en que podem dividir la nostra societat: ciutadans, funcionaris, polítics i periodistes, no semblen massa preocupats ni per la manca d'efectivitat dels mitjans que ens hem procurat entre tots, per exercir la força del quart poder, ni per si aquest és independent o se suma al poder executiu, al legislatiu o el judicial. Tot tres, sigui dit de pas, força allunyats de la voluntat o desitjos de la ciutadania, aquella en la que segons la democràcia, recau el màxim poder.

Com a societat, ens calen més i millors maneres de poder prendre el control a tot el que aquests poders fan i desfan, i una capacitat molt més efectiva i profunda que no la del quart poder, el periodisme dels grans mitjans no esta demostrant que l'exerceixi, o ni tant sols pugui pretendre fer-ho. Cal que el més aviat possible actuem en comú com a quint poder, no hem de permetre que aquest nou cinquè espai de poder, que s'entreveu que va apareixent, sigui ocupat pels governs o els estats, que el pretenen massa evidentment vinculats a la voluntat de controlar o modificar el mercat, l'economia i la societat de retruc.

Caldrà doncs que la força que ocupi aquest espai sigui la mateixa societat en conjunt, incloent els individus que configuren els quatre primers blocs de poder i que fossin les eines i les regles del joc acordats a nivell global, les que permetessin una autonomia de tots cinc poders suficient com per obligar-nos a tots a replantejar-nos’ho tot per evitar el col·lapse per incapacitat en el que ens hem posat tots plegats.